En el context d'un Sentmenat amb carrers de terra i jocs al carrer, ja començàvem a tenir alternatives de pràctica esportiva.
A l'escola la Germana Juárez i la seva gimnàstica sueca de pololos i faldilles va donar pas a la Núria.
Una noia jove que ens va enamorar i que ens va ensenyar un esbós de les tremendes possibilitats del cos. La vertical, el pont, l'espagat, el pont la vertical, la vertical, algun cop de cap, més d'un cop de cap...que li diguin a l'Esther!
Tot d'una el patinatge. Tothom hi era, doncs jo també. No vaig triomfar. Vaig durar el temps suficient pe rcomprar un mallot (contra la voluntat de la Conxita que me'l va fer gruar), i fins al moment de comprar uns patins d'un cert nivell. De nou la Conxita, còmplice amb el Josep em va fer qüestionar la meva vocació. Si em compraven els patins (un esforç econòmic important per la nostra família), havia de comprometre continuïtat eterna fins a campiona del món. Després d'unes ràpides reflexions (uns 5 minuts), i tenint clar que les rodes no eren el meu fort, vaig decidir deixar-ho. Esperaria un esport de peus a terra i menys cost emocional i econòmic.
I va tardar, però va venir.
Aprofitant la fama d'en Bruce Lee i les seves pel·lícules apareix a Sentmenat l'esport de moda, EL KARATE. Emocionada vaig sortir xiulant a apuntar-me i quasi amb la mateixa pressa a desapuntarme. Carai, quina tortura!, Per sort no vaig llençar la tovallola. Em vaig enamorar del Karate i del professor, que va venir per quedar-se molts d'anys a la meva vida i que va ser la persona amb la qual fem realitat el somni d'obrir un gimnàs.
