Recordo perfectament la conversa, asseguts en un banc d'un carrer prop de casa.
El Manel, brillant i vocacional professor de karate, i jo, cada vegada més enamorada de l'exercici, vàrem decidir que seguiríem un pla per poder, un dia, obrir un gimnàs.
Ell seguiria la seva formació en Karate i jo em formaria en allò que, escandalosament de moda, s'imposava arreu. El Fitness, en totes les seves disciplines.
Si una cosa tinc clara, és el valor de la formació. Un ha de ser i fer allò que domina i per dominar s'ha de seguir un pla d'estudis.
De totes les formacions possibles vaig triar la més "legal" la que més sortides tenia i també la més difícil.
Cap als tres anys de cursos d'entrenadora de gimnàstica artística femenina.
Resultava agosarat perquè jo el més que havia fet a la meva vida, de gimnàstica artística, eren aquelles verticals i Ponts de les "monges"
Però que hi ha impossible per la Gemma de 20 anys??
Per entrar als cursos necessito BUP (no el tinc) i necessito passar unes proves físiques amb exercicis a la barra d'equilibri, paral·leles, terra i poltre.
El primer que cal és intentar que em reconeguin els estudis que sí que havia fet (peritatge mercantil), i me'n surto.
El segon és practicar aquella gimnàstica i el club més a prop és a Castellar.
La primera vegada que m'enfilo a la barra d'equilibri es va apoderar de mi un vertigen que era incapaç de caminar.
En aquell trasto infernal, hi havia de fer rodes, verticals, girs, equilibris i altres filigranes que a mi, tot d'una em van semblar possibles, només, per éssers no humans.
No en parlem de les paral·leles. Tot asseguda sobre la barra m'havia de deixar caure enrere i rodar. El meu cervell va fer una negació tossuda fins que em varen empentar. El mareig provocat per l'adrenalina em va durar la resta de la classe
Vaig sortir d'allí pensant que potser, només potser, allò no estava fet per a mi.
Una vegada posada sobre la taula la dificultat versus l'objectiu vaig decidir que ho havia d'intentar.
I cap a l'Eulàlia Castanyé , un gimnàs elitista de Sabadell amb molt nivell de gimnàstica.
L'Aidé! A ella haig d'agrair quasi tot. La seva paciència, estratègia i amistat varen aconseguir el miracle d'arribar a realitzar tot el que em demanaven per entrar als cursos.
I vaig entrar!! Si!! Aquella va ser la primera de les victòries que semblaven impossibles per la Gemma de cala Quiqueta que semblava destinada a vendre electrodomèstics per sempre!
Paral·lelament als cursos ja començo a treballar. El Club Natació Caldes, l'escola, i el GIMNÀS MONTSERRAT, de la Carme Valero (olímpica), amb la meva primera companya...La Fina.
I tot d'una EL META ESPORTS. Un dia, tot passant per davant d'aquell nou i magistral centre, vaig decidir entrar a buscar feina. El seu director tècnic, L'Omar, em va dir -no necessitem a ningú-.
ja anava a sortir quan em vaig girar i li vaig dir...
- Vindre a treballar de franc!
- Si, al final del mes, consideres que em mereixo la paga, en parlem.
Vaig ser allí tres anys cobrant des del primer dia. Tres brillants, durs, divertits, apassionants, dolorosos anys, on vaig aprendre molt sobre la vida, el món, la gent i també i sobretot l'ofici que havia escollit per sempre
També vaig saber que, decididament, apostaría pel meu propi projecte.