No tot era entrenar! Calia gaudir! Tot i que treballaven! I molt!
Venia del Meta esports, el gimnàs més elitista i modern dels entorns i ara entrava cada dia en aquell local que era a quilòmetres lluny en tots els aspectes.
Així i tot, quan alguna vegada em venia la nostàlgia o el dubte, recordava que aquell, per senzill i humil que fos era, per primera vegada, el meu projecte, la meva oportunitat i l'oportunitat de portar a Sentmenat un projecte professional en la línia d'aquell fenomen que feia entrenar a tantes persones: EL FITNESS, i dos esports, LA GIMNÀSTICA ARTÍSTICA i el KARATE!
LA GIMNÀSTICA ARTÍSTICA.
Comencem amb tres nenes una d'elles la Irene, la meva filla. A poc a poc s'hi van afegint i molt aviat ja tenim un grup de treball.
Serà perquè varen ser les primeres, potser perquè vaig créixer com a professional i persona al mateix temps que elles evolucionaven com a gimnastes, potser perquè era jove amb el cor net i confiat, potser perquè elles eren com eren, precioses, intel·ligents, enginyoses, divertides, potser per aquells pares que, agraïts i contents, ens recolzaven, potser perquè la màgia existeix, però vaig ser molt feliç en aquells inicis del club.
Elles aprenien i jo havia de resoldre límits. Entrenàvem en aquell espai, aprofitant tot el que teníem a l'abast. Aviat no va ser suficient.
L'Inefc tenia les millors instal·lacions de gimnàstica artística que jo havia vist mai. Aprofitant que jo feia especialitat en gimnàstica artística, i amb el concepte "pràctiques de l'assignatura", els professors, que valoraven la meva feina, em firmen actes per poder anar a entrenar els dissabtes.
Pares i entrenadors voluntaris i jo mateixa omplíem els cotxes. I, cada dissabte, ens dirigíem a l'Inefc a entrenar.
Recordo els viatges. Cantàvem i explicàvem històries de por, la Berni emocionada cada vegada que passàvem pel barri "germinal", aquells esmorzars abans d'entrenar, les seves rialles quan els hi llegia el llibre "Frena Càndida, frena", els finals d'entrenament saltant com boges als llits elàstics...
També recordo els entrenaments a la platja, els barrets del Corte Ingles...i el que segurament recorden els pares. Aquell dia que ens vàrem organitzar per sortir tots junts cap a una competició. En apropar-nos a la Foixarda ja entenc que alguna cosa passa. No hi ha ni rastre del munt de cotxes i enrenou que acostumava a haver-hi. Recordo apropar-me a l'entrada i preguntar. M'havia equivocat de dia. Em recordo caminant cap als pares desitjant desaparèixer abduïda pels extraterrestres i recordo la cara de tots quan els hi vaig explicar que calia tornar a casa i repetir excursió l'endemà.
Entre tots varen decidir que, ja que havíem fet l'excursió la podíem aprofitar. Vàrem acabar al Viena de Sabadell fent una festa d'entrepans.
Així eren aquells pares.
Vàrem començar competint a les Escolars que organitzava la diputació i aviat, molt aviat, ja entrem en el circuit de la federació.
Les nostres nenes, independentment dels resultats esportius, eren referents d'elegància i expressió gràcies al treball del ballet de l'Anna, del treball tècnic de la Laia i les seves supercoreografies.